Video: Matagalls hivernal


Matagalls hivernal: la màgia de la neu

Mare de déu senyor, ho tinc a tocar de casa i només hi vaig de manera esporàdica, vergonyós. Però, que hi farem. De vegades ens encaparrem en anar a buscar en la distància el que tenim devant del nas. Això em passa amb el Montseny.

Avui, aprofitant el dia lliure i la neu caiguda dies abans aprofito per fer una sortideta al cim, per a mi, més emblemàtic del Montseny, anirem al Matagalls. Són tocades les deu del matí quan arribo al pàrquing de Collformic. Pel meu parer un xic massa calor. I superant les meves espectatives el pàrquing es ple de cotxes.

Començo a pujar pel costat de la Creu de ferro de Collformic, al costat mateix de la carretera. Hi ha neu, però menys de l'esperada i no es gens blanca. La imatge de la Creu amb la vall de fons i els núvols cobrint l'horitzó és increïblement magnífic.

Traveso la petita fageda, amb més neu que a l'inici, encara que el camí és ben evident, allà on la neu es marró es per on hem de caminar. A mida que vaig pujant la temperatura continua estable, estem a 9 C° i unes petites gotes de pluja començen a rajar. Poca cosa i no emprenya gaire.

Sortim novament a la muntanya pelada, hem canviat l'arbrat pel matoll baixet, bé, allà on es veuen els matolls perque en aquí el gruix de la neu és més abundant. La primera rampa em deixa ben parat i això que cada passa donada era un suplici. La neu pels tormells.

Arribats al Pla, la cosa millora, tinc dos opcions, o bé tiro pel dret amb la neu fins els genolls o bé tiro per la banda dreta on la neu ha desaparegut i em permet caminar pel rocam verge i lliure de neu. Aquí veig gent que puja amb raquetes de neu, d'altres amb esquís de fons i d'altres, com jo, arrossegant els collons per la neu.

Ja sóm al tram final, potser uns set-cents metres fins la Creu del Matagalls i torna la pujada amb una gran quantitat de neu. M'aturo per gaudir del paisatge, a banda dreta veig la carena que duu al cim de les Agudes i, de retruc, al Turó de l'Home. A banda esquerra el corriol arbrat i preciós que ens duria cap a la font del Matagalls i a Sant Miquel dels Barretons i pel dret i "to' tieso" la fita del dia, la Creu del Matagalls.

Aquest últim tram, més dur que el primer, el faig motivadíssim pel fet de veure allà mateix el cim. Amb tot i això, dos o tres enfonsaments a la neu en tant que camino em fan baixar els fums i aminorar l'ímpetu. Però vaja, en un tres i no res arribo al cim.

La visió des d'allà es impressionant, 360 C° de muntanya nevada, cims, corriols i boscos caducs sepultats pel mantell blanc de la neu. Meravellós!!! Fem petar la xerrada amb els esquiadors i raqueteros que hi ha al cim i comentem la jugada del dia. Faig les fotos de rigor i desfaig el camí, ara, però amb una marxa més dura. És molt més fàcil.

Un cop arribats a Collformic, fem un cafè al bar, ens trèiem les botes i els pantalons coberts de neu i ens eixuguem els peus i canviem els mitjons.

Video: El Camell, Sant Jeroni i la neu



El Camell, sant Jeroni i la neu

Una nova aventura per la muntanya de Montserrat. Aquesta vegada, encara que repetim cim hi pujarem per una banda totalment desconeguda i amb la bellesa de la neu caiguda dies abans.
Son quarts de nou quan aparquem el cotxe al pàrquing del restaurant Vinya Nova, a Collbató. En principi havíem de patir baixes temperatures i anàvem més abrigats del compte..... Collons, però només arribar ja m'he tret el jersei i encara no havia començat a pujar, de fet, només havia tancat la porta del cotxe.
Comencem a caminar i de seguida anem guanyant alçada, mica en mica la pista esdevé corriol, unes vegades força net de vegetació i d'altres molt més cobert i atapeït. De tant en tant girem el cap per gaudir de l'espectacle que ens depara el canal dels francesos.

Camí dels Francesos
Javi, Helena, Nina i Rosa pel camí (primera foto de grup)

Anem pujant i de seguida trobem la primera fita del dia, el Coll de l'anada i el seu cim. Quin paisatge, quina meravella de visió. El dia es molt clar i el cel és en mode HD i surten unes fotos espectaculars.

L'Ajaguda o la muntanya del Petó
L¡Ajaguda vista des del Coll del mateix nom
I cap a la banda contraria......

Continuem pujant i arribem a un petit mirador amb un bon pam de neu que ens deixa veure tot el majestuós perfil del Montgros, el cim de Sant Jeroni, l'albarda Castellana i el Camell. Tot d'una sola tacada.
El Camell
En arribar a la zona del Camell fem una petita desviació per intentar veure si existeix la possibilitat de pujar al jep o be al cap, un corriolet ben definit ens du cap a l'escletxa entre el suposat cap i el cos, però, arribats aquí no veiem cap camí prou clar i menys sense cordes per anar grimpant per la roca nua, així que......desfem i cap a l'albarda. 

A peus del Camell
El Montgrós



Ara si que la neu es veu amb més intensitat, bé, la neu i el glaç, a mida que anem pujant pel corriol vertical el camí és transforma en una pista de patinatge, anem caminant pel voral on hi ha més neu per estalviar-nos les relliscades. En un tres i no res arribem a la cruïlla de l'albarda castellana.


A trams la neu sense trepitjar deixa unes imatges de postal, allà el tenim, el cim rodó de l'albarda amb un bon paquet de neu i el sol en el seu zenit. MERAVELLÓS. En intentar passar la zona més aèria ens fem enrere. El pas més estret i vertical es ben glaçat i no tenim gaire ganes de pagar un rescat, així que..... Mitja volta i a buscar el camí de Sant Jeroni.

L'Albarda Castellana
Sembla una postal
Pugem o no?


La baixada fins trobar la Rambla de Sant Jeroni es caòtica. Anem agafant-nos de les branques i troncs dels arbres del corriol. Però, arribats al camí vell la cosa no varia gaire. La gran avantatge que tenim és que al marge té una quantitat de neu considerable i ajudar a progressar. Ens aturem a la Ermita de Sant Jeroni a esmorzar. Ni amb la p*** neu aquesta Ermita es maca. Mare de Déu quina tirria li tinc.
Acabats de fer el mos reprenem el camí cap a Sant Jeroni, les escales van ben plenes de neu i la visió es increïble. Hem pujat força vegades aquí, però mai amb neu i trobo que canvia radicalment. És sublim.



La Albarda Castellana vista des de la ermita de Sant Jeroni

Fem una petita paradeta abans de fer el tram final per a practicar amb la Nina i la Rosa un saltironet que realitzen a totes les sortides que fan. 


La pujada es sublim, increïble i aquesta vegada no s'ha fet gens pesada. Veure des del cim totes les valls i els cims ben nevats es una sensació increïble. 




Desfem tot el camí fins arribar a la cruïlla del Camell, ara tombem a la dreta i baixem per un tram de corriol i torrent fins arribar novament al restaurant. Aquesta vegada i fent un excés m'he pres una cervesa ben freda i em brindat per la Companyia, les amistats i la màgica Montserrat
Un dia meravellós, Javi, Helena, Nina i Rosa.... Sou collonuts



La falera per la toponímia: Cavall Bernat

Ja fa temps que volto per Catalunya i tinc per mania planificar be totes les sortides que faig, m'agrada veure els tracks de les rutes, mirar amb detall els desnivells, veure fotos i videos i m'encanta la toponimia dels llocs per on passo. Els noms dels cims, colls, corriols o formacions rocoses són d'alló més divertit, d'alguns com la Prenyada, la momia o l'elefant tenen el seu qué.

Toponims amb cert sentit
Però d'altres noms em fan treure una rialla, aquest és el cas del topónim Cavall Bernat. En un principi pensava que realment feia al·lusió a un cavall, però no li acabava de veure el sentit. Vaig mirar a Sant Google i la explicació etimológica del nom em va deixar a cuadres. 

La etimologia més estesa parla de Carall Bernat per la forma fàlica d'aquestes roques, però que, per suavitzar el nom i fer-ho més púdic va passar a anomenar-se Cavall Bernat. I llavors penso: "Collons, amb lo fàcil que sería anomenar-los pel que semblen realment i ens deixem estar de tanta xorrada" Però clar, aquest pensament meu té un petit inconvenient, com li expliques a cualsevol persona que has pujat al "pollón" de Montserrat, o be que has estat a la Platja del nardo de Platja d'Aro, o que has passat nadant pel fal de les illes Medes?

Cavalls Bernats arreu del país
Continuo rebuscant i trobo que de Cavalls Bernats en tenim un grapat al territori, a la Serra de Llaberia, a vora de la Mola de Sant Llorenç, un dels illots de les Medes, al Cap de Norfeu, vora Cadaqués, a Platja d'Aro i potser el més conegut el de Montserrat. 

Ara entenc la frase que els senderistes som gent molt trempada, amb uns collons com a bous per matinar un cap de setmana per anar a caminar, grimpar o escalar i que som uns "cachondos". Ara ho entenc. 

Torrent del tortuguer (Castellbell i el Vilar)

Sant tornem-hi !!! Un altre vegada cap a la meva zona predilecta, la zona sur del Bages, concretament a Castellbell i el Vilar a fer un nou torrent. Aquesta vegada el torrent del Tortuguer. Després de la pluja caiguda ahir divendres tinc ganes d'encetar la ruta. Seré com un porquet al bassal de fang.
Aquesta ruta torrentera la vaig conèixer mitjançant l'amic Josep A. Pallàs, l'esgarrapacrestes, que em va fer cinc cèntims del recorregut. Abans de començar els dubtes de la ruta.
s'amunteguen dins el meu cap.

Montserrat vista des del poligon del Tortuguer

Finalment serem quatre per fer la ruta i la gran sort és que en Josep també la farà amb nosaltres. Això és senyal de gran guiatge i conèixer llocs que no surten al track original. És un quart de deu quan sortim cap el torrent travessant el polígon del Mas i del Tortuguer. Fot fred, però no tant com m'esperava. Comencem a caminar i a tirar per una petita pista forestal fins arribar a la cruïlla que ens deixarà al mateix torrent. Gràcies a les indicacions d'en Josep, ens hem estalviat el pas per sota dels dos ponts que resten anegats pels aiguats dels dies anteriors. 

Tolls d'aigua al torrent.
El primer tram és molt tranquil, bem bé no t'anadones que vas guanyant alçada, de tant en tant, trobem un petit salt d'aigua que fa més divertida i amena la pujada, En res, ens plantem al pessebre Cargoler. un pessebre fet amb cargols i ferros força curiós. Aneu a la guaït,, aquesta fita es troba a la llera del torrent i queda un xic amagada pels matolls. 

Pessebre Cargoler
Continuem pujant pel torrent, de vegades el camí és més estret i ple de bardisses i ortigues (sort que en Josep porta un bon "machete" a lo Rambo per anar facilitant el pas, d'altres caminem per sobre dels códols petits i arrodonits que l'aigua del torrent va amontegant a la base, ara sense aigua, del riu i d'altres anem caminant per sobre la roca nua, tot saltant per sobre dels tolls. 


Anem passant
Arribem al primer salt ferrat, només són tres grapes vermelles per remontar un pas de potser un metre i mig, però fa gracia sentir la grapa freda a les mans i passar per allà. Es molt fàcil de fer i no cal fer-les servir, pero si vas amb canalla, aquestes coses agraden. 

Aneu mirant, que despres pujeu vosaltres
En un moment arribem a la font d'en Piteu, una font d'on raja una aigua freda, una font que porta per tiara un magnific roure gegant, de branques impossibles i que fa molt respecte veure, allà ens aturem per fer l'esmorçar. Hi ha una taula de picnic al costat mateix de la font, seure allà i gaudir de la vista de Montserrat no te preu. 



Després de fer el mos, fem vía cap al torrent, aquí canvia el nom de Torrent del Tortuguer pel de Torrent de les Coves de Santa Cecília (per la proximitat de l'ermita) i és en aquest tram on trobem dos dels salts d'aigua més guapos, el primer d'uns tres metres i escacs, grapat i ferrat per un costat i el segón, d'uns sis metres per on l'aigua del torrent baixa pel mig de les grapes i fa de la pujada un extra ben divertit. 


Arribant al final
Un cop adalt arribem a una pista forestal que ens reconduirà al poligon del Tortuguer, on hem deixat els cotxes aquest matí.

Imitant al més gran: Spider-man

Primer día al rocódrom. M'he aixecat amb l'esperit del més gran dels súper herois, l'amazing Spider-man. Em veig fort, em veig amb ganes i em veig........ que després d'una hora al rocódrom estic baldat i amb els braços que m'arriben als genolls sense flexionar el cos. Però com tot a la vida anirem pas a pas. Per èsser el primer día trobo que ha estat divertit



A prova: Peus de gat Simond

En breu començo una nova singladura. Vull aprendre l'art de pujar en plan Spiderman per les parets. I que millor forma per començar que fer-ho al Rocódrom. I per aquest motiu i com a estri indispensable haig de dur ganes, forçes i ........peus de gat. Per començar he triat les més económiques,
Els peus de gat de la marca Simond modelo Rock, unes sabates de sola resinada i amb formes més aviat rectes pels novells al món de les preses i el rocódrom.

Simond Rock
De moment, i abans d'aventurar-me a l'exterior practicaré al rocódrom del barri d'Horta de Barcelona, l'espai Jove Boca Nord. Unes instal·lacions petites però força atractives. A veure com prova aixó. 

Rocódrom Boca Nord

Montserrat amb una rialla

Que mai ens prenguin l'humor.
De vegades, quan li explico a la meva àvia que he marxat a fer senderisme per Montserrat i que he passat per darrera de la Prenyada, he pujat al cap de l'elefant, i tot això, sota la atenta mirada de la mòmia, no sé perquè però crec que s'ho imagina d'aquesta manera.

100.000 visites, ampliant horitzons

Increíble¡ aquest blog que va començar com una forma de passar el temps s'ha convertit per a mi en un autentic vici. Fa tres anys, en arribar a la xifra dels 10.000 visitants ja vaig flipar però ara, arribar a aquest número no tinc paraules per descriure aixó que sento.

En el decurs del temps he estat temptat moltes vegades a deixar-ho còrrer, a vegades per manca de temps, d'altres per mandra, però sempre he acabat enganxat novament. He rentat la cara del blog moltes vegades i he intentat anar afegint petits canvis, però mantenint sempre la meva esència.


Merci per tots aquells que heu fet un cop d'ull al blog. Es reconfortant i molt agraït veure que hi ha algú a l'altre banda de l'ordinador que perd una miqueta del seu temps llegint les meves entrades.