Ermita de Santa Justa i esglèsia de Sant Julià. A voltes per Lliçà d'Amunt

Una passejada pel municipi de Lliçà d'Amunt, a la dreta de la riera del Tenes. Riera que vam coneixer l'estiu passat quan vam fer les gorgues que hi ha sota Sant Miquel del Fai avuí, però, farem costat al riu al seu pas pel municipi vallesà . Ja s'anomena aquest municipi a l'any 989 amb el nom de Licius o Liciano. Vora la llera del riu coneixerem part de la seva història.

Dades de la ruta.

Distància:     8,70km     Temps:     2h30' (aturades)    Circular:      SI
Alç.màx:      240m         Alç.mín:   166m                   Dificultat:    1/5

Diumenge al matí, sense presa sortim de casa, l'inici de la ruta és a poc més de 10 minuts. De fet és el municipi limítrof. Per tant, avuí no hi ha pressa i tampoc es que la sortida sigui gaire complicada, un desnivell de 160 metres en poc més de vuit kilómetres bem bé no s'aprecía. Deixem el cotxe al carrer de l'Aliança, just devant del coneguidíssim Ateneu. Sort que hem sortit d'hora, ja no m'en recordava que el Diumenge hi ha mercat setmanal.

Ateneu L'Aliança
Travessem el mercat per l'Avinguda dels Països Catalans i anem a buscar el pont que travessa la riera del Tenes i que passa per la carretera de Granollers Un cop deixem enrrera el pont ja estem a la entrada del Parc del Tenes. Una pista ben marcada ens condueix entre una pineda magnífica, petits grups de ciclistes prenen uns entrepans jaguts entre els pins caiguts, val a dir que avuí bufa un aire important.

Pont sobre la Riera del Tenes
Parc del Tenes
Nora i jo anem buscant ovelles pel camí. Ens agradaría veure un ramat ben gran, però de moment, només veiem ramats de gent en bicicleta. Un pi amb una corona descomunal és la marca involuntària per dir que el camí canvia totalment. Deixem a banda les pinedes i el mobiliari de parc urbà i ens endinsem en un corriol més estret i humit. 

Un tros de pi
Pont sobre el Tenes
Caminem vora la llera del riu, bé, de fet, caminem uns cinc o sis metres per sobra d'aquesta llera, enmig de camps de conreu i arbres escapçats per la ventada. Tot plegat dóna una visió força fantasmagòrica. Després de superar un petit empit ja veiem com s'aixeca devant nostre la masia de Can Comas. 

Can Comas i camps de conrreu
Riera d'en Tenes
Anem avançant cap a Santa Eulàlia de Ronçana, creuem la carretera C-1415b amb molta precaució i de seguida ens trobem un bosc d'alzires i roures força atapeït. I és aquí on trobem la joia de la corona de la sortida d'avuí. La ermita de Santa Justa i Santa Rufina. Una ermita de la qual ja s'en parlava al segle XII i que és amb tota probabilitat, una de les més antigues de la zona. 

Ermita de Santa Justa i Santa Rufina
Aquí ens hem estat una bona estona. Hem aprofitat per veure un glop d'aigua i deixar que Nora fes una mica el cabra, pujant i baixant del pedestal de la creu o intentant grimpar per l'absis de la ermita. Dintre de l'alzinar no bufava tan fort el vent i a la clariana que hi havia devant la porta s'estava molt bé al sol. 
No era fàcil de trobar si no vas a peu
Porta d'entrada per l'absis
Igual que la espasa del rei Artur a Camelot
Sortim per la banda contraria de la ermita i continuem buscant marques de color groc i blanc, en poc més de dos-cents metres trobem un mas abandonat, és el Mas de  Ca n'Amell. Tirem corriol avall per tal de travessar la riera del Tenes, però les marques que estic seguint desapareixen per sota de l'aigua. Bé, la decisió és força obvia, anar a buscar el pont de la carretera abans esmentada i recular fins trobar novament el corriol marcat. 

Ca n'Amell
Riera del Tenes...i el camí?
Finalment, i vora el pont que creu la C1415b he trobat un pas per creuar la riera i anar a l'altra banda. Aquest era més fàcil que no pas el primer que havía d'agafar, bàsicament perque el camí hacia desaparegut. Cinc saltironets entre els rocs mig inundats i ja hem canviat de riba. Ara toca recular uns cent metres i anar a buscar novament els pals indicadors que ens duran de tornada a Lliçà d'Amunt. 

Pont sota la C-1415b
Tornem a redreçar el camí. Ara no trobo senyals de PR peró es igual, els pals indicadors ja fan la seva feina i és fàcil orientar-se. El camí ara és més ample, passem per devant de varies finques que es dediquen al conrreu o la criança de cavalls. És un tipus de construcció que, encara que siguin força austeres i sense cap tipus d'ornamentació sempre m'han agradat, tenen el seu encant. El que no és tan fabulós és el fet que amb tants terrenys treballats cada cop que bufa el vent aixeca una polsaguera important que entra als ulls i molesta. 

Pals indicatius
Finques de ribera
Novament ens trobem vora el riu, al final dels camps de conrreu ja podem veure el municipi de Lliça amb la torre de la esglèsia de Sant Julià i la seva senyera onejant al vent. En poc més de dos kilómetres arribarem a la última fita de la jornada d'avuí. Nora ja ha vist la torre i tira de mi per arribar ràpid allà. La entrada a Lliçà és fa dura i pesada. Sembla que l'aire bufa de valent i costa mantenir el pas amb equilibri i elegància. Una pujadeta i ja som a Sant Julià. 

Lliçà d'Amunt al  final del camí
Arribant a Sant Julià
Devant de la esglèsia descansem una miqueta, prenem aigua, mengem uns ganxitos i Nora aprofita per jugar a les cuinetes dintra d'una pérgola metàl·lica que hi ha al patí devanter de la façana de la esglèsia. Entrem a fer un volt i cap el cotxe, que el tenim carrer avall. 

Detall de la porta a la esglèsia
Sant Julià