De Llafranc a Tamariu pel Camí de Ronda

Nova etapa parcial del camí de Ronda per terres empordanenques. En aquest cas enllaçem dos pobles pertanyents al municipi de Palafrugell, Llafranc i Tamariu. L'anada la farem pel camí de Ronda i la tornada pel camí de l'interior i marcat amb groc i blanc.

Dades de la sortida:

Distància:    10.60km      Temps:    3h10' (aturades)       Circular:     SI
Alç.màx:     211m           Alç.mín:   arran de mar           Dificultat:   1/5

Platja de Llafranc
Vora dos quarts de vuit ja he aparcat el cotxe a Llafranc, a una de les poques zones on no hi ha parquímetre. Fa poc més d'una hora que he sortit de casa. Giravolto pel casc antic del poble abans d'anar a buscar el passeig maritim i, per tant, l'inici del camí de Ronda que em portarà cap a Tamariu. La temperatura és molt agradable, tot just 20 graus.

Llafranc. Port 
Al final del port ja veiem les escales que ens duran a la nostra primera fita del día, el Far de Sant Sebastià i el seu conjunt històric. Per començar a escalfar les cames aquest tram és collonut. Un xic més de cent escales per treure'm la son de les cames. En aquests primers passos el camí i les marques del GR passan pels carrers del poble que duen al far. Les vistes sobre Llafranc són espectaculars. 

Badía de Llafranc
Panoràmica de la costa entre Llafranc i Calella de Palafrugell
El final del camí asfaltat coincideix amb l'arribada al Far de Sant Sebastià, inaugurat l'1 d'Octubre de 1857. La seva llum arriba a les 32 milles naútiques i aixó fa que aquest far sigui el més potent del litoral català. Aprofitaré aquí per fer una petita parada, no més de cinc minuts, per fer fotos dels voltants del far i llegir el plafó amb la história del mateix. 


El Far de Sant Sebastià
Aquest Far està inclós dintre del conjunt monumental de Sant Sebastià de la Guàrdia, que inclou el far i les seves dependències, ara convertides en un hotel El Far així com la Torre de Guaita de Sant Sebastià, bastida l'any 1445 devant la amenaça de la pirateria, la ermita de Sant Sebastià i el jaciment iberic datat entre els segles V i I aC. 

Terrasa de l'Hotel el Far
Jaciment Ibéric
Torre de Guaita de Sant Sebastià
El camí baixa ben bé tot el que hem pujat. El corriol és estret i estic envoltat de pins i mar. L'olor és una barreja màgica i molt relaxant. Vaig trobant gent pel camí, alguns senderistes i d'altres que només volen accedir a les cales petites i amagades dels voltants. Quan deixa de picar avall el corriol esdevé camí, és més ample i està ben delimitat per una barana de fusta. Anem a buscar la segona fita del día, la Cala Pedrosa.


El camí va combinant pinedes amb camps de conreu i és molt, molt planer. Passem per la zona anomenda dels avellaners (jo no en vaig veure cap) i pels masos de Can Ralet i Can Raja i abans d'arribar a Ca La Pedrosa el camí torna a picar avall i torna a convertir-se en corriol. Un corriol que va resseguint la riera de la Pedrosa. 

Riera de la Pedrosa i la Cala Pedrosa al fons
En poc més de cinc minuts arribem a la Cala Pedrosa. Una cala molt tranquila, amb pedres erosionades per les onades i flanquejada per dos puntes, una per la dreta anomenada la Poltrona i el Llençolet i un altre per l'esquerra anomenada el Castellet i Sa Galera. Només una petita cabana que fa les vegades de restaurant trenca la virginitat d'aquesta cala. 

Cala Pedrosa
Restaurant de la Cala Pedrosa
Panoràmica
Tornem a pujar, els primers tres-cents metres són casi verticals per un corriol estret, sorrenc i amb les branques dels pins que fan la guitza. Després el camí torna a ser ample i molt protegit del sol per un sostre de pins. Ja veig els primers pescadors a les roques i la gent que ve caminant de la propera Tamariu a aquesta petita cala. Faig una aturada a la Punta de la Musclera Trencada, on puc intuir la primera visió de Tamariu. 

Punta de la Musclera Trencada
A l'esquerra la Badía de Tamariu i la Cala d'en Roig
Deixem enrera la pineda i passo a caminar directament sobre el rocam. Vaig fent saltirons entre les esqcletxes de les roques tallades per l'aigua i la tramuntana. Passem Sa planassa del Mig i la Cala Gamarús i d'en Roig. Fins arribar al Porxo d'en Borrell i la Punta dels Burros no veiem Tamariu com deu mana. 

Cala Gamerús
Tamariu desde la Punta dels Burros

L'arribada a Tamariu és una meravella, les cases blanques del fons, un mar en calma, les platges força buides, l'aigua neta, diafana i clara...... no té preu. Faré un "alto" a la plaça del poble, davant la platja per fer un bon glop d'aigua i fer baixar la temperatura corporal. 



Cremeta i protecció solar a l'esquena, gorra i ulleres posades i glop d'aigua donat..... ara toca seguir el camí de Riera de Tamariu amunt. Passem vora el camping i una urbanització dalt del poble ,anomenada Sanimar, amb unes cases que, de ben segur, són de treballadors mileuristes. Vaig flipant amb les villes abans d'agafar un corriol pedregós, si abans eren pins ara són roures. 


No cal dir res¡
Exceptuant els primers tres-cents metres de pujada per un corriol sorrenc i molt humit agafem una pista forestal que ens durà cap a Tamariu en una continua i sublim baixada. La roureda i els camps de vinya no deixen veure el litoral, pero saps que és allà perque en pots olorar la sal. 



Dels ultims dos kilómetres i mig no tinc fotos. No sé si pel glop d'aigua, la calor o tot plegat em van agafar una "soltura anal" terrible. I entre netejar-me el cul i sortir corrents per trobar un altre amagatall per poguer evacuar no vaig mirar gaire el paisatge.